Centres de dades a Catalunya: la carrera digital xoca amb la realitat elèctrica

Pot Catalunya convertir-se en un pol digital sense quedar-se a les fosques? La Generalitat té sobre la taula 26 projectes de centres de dades que, si es construïssin tots, sumarien més de 2.000 MW de potència. Però ni l'energia renovable ni les xarxes elèctriques semblen preparades per a un salt així.

El Govern central ha llançat un borrador de reial decret que posa el llistó molt alt: els nous centres de dades que superin 1 MW hauran de cobrir almenys el 80% del seu consum elèctric amb nova generació renovable, i a més fer-ho hora a hora. La intenció és clara: que la intel·ligència artificial i l'economia digital no competeixin per l'electricitat amb llars, indústria o cotxes elèctrics.

Un repte energètic de dimensions inèdites

Les xifres impressionen. Només els projectes més avançats podrien sumar entre 300 i 500 MW en la pròxima dècada, la qual cosa suposaria entre 1,8 i 3 TWh de consum anual. Si algun dia es materialitzessin els 2.000 MW anunciats, la demanda podria disparar-se fins a 12,3 TWh a l'any, o fins i tot 17,5 TWh si funcionessin a plena càrrega. Per posar-ho en context: Catalunya va consumir uns 43 TWh d'electricitat el 2025 i només 9 TWh provinien de renovables.

Així que la pregunta és directa: d'on sortirà tota aquesta electricitat? El decret respon que de noves instal·lacions renovables, però la realitat és més complexa. Els centres de dades funcionen 24 hores al dia, mentre que el sol i el vent no entenen d'horaris administratius. Complir amb l'exigència de correspondència horària del 80% implica combinar solar, eòlica, emmagatzematge i contractes energètics molt sofisticats.

Xarxes saturades i planificació a contrarellotge

El problema no és només tècnic. La regulació arriba quan ja hi ha desenes de sol·licituds de connexió i les xarxes elèctriques estan saturades en molts punts. Les administracions autonòmiques han començat a considerar els centres de dades com a projectes estratègics, però la planificació energètica i territorial va molt per darrere.

Catalunya continua esperant l'aprovació del PLATER, el pla territorial per ordenar les renovables i les seves infraestructures. La seva tramitació acumula retards i no s'espera que estigui llest abans de 2027. Mentrestant, els projectes eòlics i solars avancen a poc a poc, les línies de transmissió generen conflictes i la futura connexió del MAT des d'Aragó continua en l'aire. Tot això, amb el tancament previst de les nuclears catalanes, que avui produeixen la meitat de l'electricitat de la comunitat.

Tots els centres de dades valen el mateix?

La Generalitat ha facilitat la tramitació d'alguns centres de dades per considerar-los estratègics, però encara no té ni l'energia ni la planificació per sostenir-los. El Govern central, per la seva banda, imposa ara requisits ambientals molt estrictes sense haver-los coordinat amb les comunitats autònomes, que són qui gestionen el territori i les autoritzacions.

Ni el PNIEC espanyol ni el PROENCAT català preveien el ritme al qual creixeria la demanda associada a la intel·ligència artificial. Ambdós plans es van dissenyar abans de l'explosió de la IA generativa i la cursa global per les infraestructures digitals. Ara, la nova demanda de centres de dades se suma a l'electrificació del transport, la indústria, l'aire condicionat i la producció d'hidrogen. Tots volen descarbonitzar-se amb electricitat renovable que encara no existeix en quantitat suficient ni té xarxes per transportar-la.

Prioritzar el que aporta valor real

No es tracta d'acceptar tots els centres de dades sense condicions ni de tancar-los en banda. Tampoc n'hi ha prou amb repetir que la digitalització és inevitable. Aquests centres poden aportar capacitat tecnològica, sobirania digital i activitats d'alt valor afegit, però també consumeixen molta electricitat i aigua, ocupen capacitat de xarxa i generen menys ocupació directa del que suggereixen les xifres d'inversió.

Per això, seria sensat decidir quins centres de dades necessita realment el país, on han d'ubicar-se, quin valor afegit aporten i quina infraestructura energètica poden garantir. Prioritzar els vinculats a la investigació, serveis públics, indústria, supercomputació o autonomia tecnològica europea, i ser molt més exigents amb els que només busquen avantatges fiscals o de sòl per oferir serveis globals amb poc retorn local.

Regulació necessària però precipitada

La regulació era imprescindible i exigir noves renovables té sentit. El discutible és imposar una correspondència temporal gairebé immediata sense haver desenvolupat abans les xarxes, l'emmagatzematge i la planificació territorial que ho facin viable. No es pot construir una transició energètica seriosa acumulant decrets sectorials que competeixen pels mateixos megavats.

El Govern sembla disposat a revisar alguns aspectes després de rebre més d'un centenar d'al·legacions. El diàleg arriba tard, però almenys obre la porta a una regulació més realista. No és la primera vegada que la planificació va per darrere de la inversió: primer s'anuncien els projectes, després es descobreixen les seves conseqüències i finalment s'intenta corregir el desordre amb normes apresurades.

Mentrestant, la transformació digital i urbana continua el seu curs a Barcelona. No només els centres de dades estan en el punt de mira: altres projectes, com la reforma del CEM Can Felipa a Poblenou, també mostren com la ciutat afronta grans canvis en infraestructures i serveis, com ja vam explicar aquí. La diferència és que, en el cas de l'energia digital, el marge d'error és molt menor i les conseqüències, molt més àmplies. Si Catalunya vol liderar l'economia digital, haurà de decidir ràpidament quin model de centres de dades vol i com els alimentarà sense deixar a ningú sense llum.