Barcelona
La intel·ligència artificial no sent però els seus creadors sí gaudeixen
La IA no té emocions però continuem tractant-la com si fos humana. Mentrestant, qui la desenvolupa sí obté plaer i poder. Qui surt guanyant en aquest joc digital?
Pot una màquina gaudir de la vida? La resposta és senzilla: no. No obstant això, cada cop més barcelonins i usuaris de tot el món interactuen amb la intel·ligència artificial com si a l'altre costat hi hagués algú capaç de sentir, riure o fins i tot enfadar-se.
Per què ens fascina parlar amb la IA?
La IA no enganya a ningú: no té cos, no experimenta emocions i, per tant, no pot gaudir. Encara així, molts caiguem en la temptació de tractar-la com un interlocutor real. Ens sedueix la seva disponibilitat, la seva aparent saviesa i aquesta empatia programada que recorda la d'un amic sempre disposat a escoltar. En un moment en què, segons un estudi recent, perdem unes 300 paraules diàries per parlar menys cara a cara, la IA es converteix en una espècie de confident digital. Això sí, les paraules que deixem d'utilitzar no desapareixen: acaben emmagatzemades als centres de dades de les grans companyies tecnològiques.
El llenguatge humà davant del codi de les màquines
Un nen petit distingeix un gos d'un gat després de veure només uns pocs exemplars. Una IA necessita milions d'imatges per aconseguir el mateix. El llenguatge humà està ple de matisos, jocs, ironies i dobles sentits. El codi de la IA, en canvi, és fred i literal, una cadena interminable de ceros i uns. Encara així, els algoritmes poden soltar llargues explicacions filosòfiques sobre la vida o fins i tot fingir que senten alguna cosa, però tot és fruit de la nostra tendència a humanitzar el que no ho és, com fem amb les mascotes.
Hem de preocupar-nos per la IA?
En les últimes setmanes han circulat discursos apocalíptics sobre les suposades males intencions de la IA, especialment després dels 17.000 atacs que va patir la xarxa de Hugging Face. S'ha arribat a dir que els agents digitals podrien confabular-se per fer desaparèixer l'espècie humana. Però l'amenaça real no ve d'una rebel·lia de les màquines, sinó de qui les programa i controla. La IA fa el que se li demana, però els seus creadors sí gaudeixen —i de vegades deliren— amb el poder i l'acumulació il·limitada que els atorga aquesta tecnologia.
La veritable amenaça està en els humans
Com deia Jacques Lacan, l'hàbit fa al monjo. Avui, l'hàbit digital ens fusiona amb la tecnologia fins al punt que ens costa separar-nos d'ella. Vivim envoltats de pròtesis digitals i, en aquest entorn, és fàcil atribuir intencions humanes a la IA. Però el perill no està en la màquina, sinó en l'ambició i l'afany de control de qui la dissenya i explota. Mentre la IA continua sense sentir res, els seus amos gaudeixen —i de vegades posen en risc molt més que el seu propi benestar.
