Barcelona
Catalunya amplia fins als 40 anys l'accés als Préstecs Emancipació
En 2026 Catalunya ha ampliat fins als 40 anys l'accés als Préstecs Emancipació, crèdits sense interessos per a l'entrada del primer pis.
La caiguda de la vivenda en propietat entre els joves alimenta la proposta d'una renda bàsica universal
En 2002, el 66 % dels llars encapçalats per menors de 35 anys era propietari del seu habitatge habitual. En 2024, només ho era el 36 %. Entre els llars encapçalats per majors de 64 anys, la proporció arribava al 85 % aquell mateix any.
En dues dècades, tenir casa pròpia abans dels 35 ha passat de ser el habitual a quedar en mans d'una minoria. La vivenda funciona com la principal forma d'acumular patrimoni i amplia les diferències entre qui hereta un pis i qui destina bona part del sou al lloguer.
Els préstecs arriben fins als 40 anys
La Generalitat va ampliar en 2026 fins als 40 anys l'edat màxima per accedir als Préstecs Emancipació. Són crèdits a interès zero per cobrir l'entrada de la primera vivenda. Fins al juny d'aquell any, el límit estava en els 35; en altres polítiques juvenils, la frontera s'havia situat en els 30 o els 25.
L'ampliació retrata una emancipació que s'allarga. Els millennials han atravessat dues crisis i un mercat laboral marcat pels contractes temporals, mentre els preus han convertit la vivenda en un privilegi. Molts han estudiat, treballat i estalviat tant com han pogut; alguns fins i tot han aconseguit una feina fixa.
Les ajudes alleugeren part del problema. En el seu primer any, els Préstecs Emancipació van arribar a més de 2.000 persones. Encara així, l'accés té diverses condicions: per algunes ajudes al lloguer cal comptar abans amb un contracte, i el préstec públic cobreix fins al 20 % del preu del pis, amb un màxim de 50.000 euros. Per finançar la resta es necessita una hipoteca bancària, que exigeix ingressos acreditats i certa estabilitat. També cal trobar una vivenda a un preu assumible.
La conversa sobre seguretat econòmica també es relaciona amb l'ocupació a Catalunya, una peça de l'estabilitat que permet planificar l'emancipació.
Una xarxa social pensada per riscos puntuals
Les administracions han respost amb més ajudes, requisits flexibles i límits d'edat cada cop més alts. És una resposta comprensible, encara que deixa a la vista les limitacions d'un sistema que sol exigir resoldre primer una part del problema per poder rebre suport.
Les polítiques socials del segle XX es van organitzar al voltant de riscos concrets: perdre la feina, emmalaltir, envellir o caure en la pobresa. Cada prestació tenia els seus requisits. Aquest model va ser clau per construir les societats europees contemporànies, però encaixa pitjor quan la inseguretat econòmica deixa de ser passatgera.
El debat de fons afecta a la possibilitat de construir un projecte vital amb certa previsibilitat. La renda bàsica universal que planteja l'article seria un ingrés per a cada persona, abonat periòdicament i sense condicions, amb l'objectiu de garantir un mínim material. No dependria de perdre la feina ni d'acreditar pobresa. Tampoc exigiria justificar amb qui es conviu ni tindria límits d'edat.
Contar amb aquest sòl econòmic podria donar marge per rebutjar una feina indigna o un lloguer abusiu. Per si sola, la renda bàsica no crearia vivendes assequibles ni obligaria els bancs a concedir hipoteques.
La financiació també hauria de canviar
Sense vivenda pública i regulació del lloguer, una part de l'ingrés podria acabar en mans dels propietaris. El cost tampoc hauria de sortir de retallades en sanitat, educació o serveis socials.
La proposta requereix una reforma fiscal profunda i una redistribució major de la riquesa. També planteja reforçar la inspecció tributària i la lluita contra el frau. La prestació seria universal; la financiació, progressiva, amb una major contribució de qui més té. No tothom sortiria guanyant en termes nets: l'objectiu seria que ningú quedés per sota d'un mínim per viure dignament.
El disseny no seria barat ni senzill, i avui costa imaginar la majoria política necessària. Mentrestant, a qui va néixer a partir dels vuitanta se'ls ha repetit que n'hi havia prou amb renunciar a les torrades d'alvocat o als viatges de cap de setmana per Europa per comprar un pis. Molts s'acosten als 40 i continuen rebent ajudes juvenils per emancipar-se, una opció que la generació boomer va poder dur a terme molt abans.
La proposta és ampliar el contracte social que va consolidar la generació anterior amb una garantia universal de seguretat econòmica: una prestació per a tots i una financiació en què qui més té aporti més.
