Barcelona
La Mostra de Films de Dones obre una edició marcada per la memòria feminista i el cinema queer
Barcelona torna a mirar el cinema des d'un lloc incòmode, polític i necessari. La 34a Mostra Internacional de Films de Dones va arrencar aquest 21 de maig amb una programació que no es limita a projectar pel·lícules: proposa revisar mig segle de feminisme, rastrejar herències i preguntar-se com aquestes lluites segueixen apareixent avui a la pantalla.
La primera part del festival s'allargarà fins al 1 de juliol i es repartirà per diversos espais de la ciutat. La Filmoteca de Catalunya concentrarà tres seccions centrals —Persistències fílmiques, la retrospectiva de Barbara Hammer i les sessions familiars—, mentre que Santa Mònica, Zumzeig Cinecooperativa, la Biblioteca del Cinema, la Universitat Pompeu Fabra i diverses places de Barcelona completaran el mapa.
El fil de fons és clar: què queda de les tradicions polítiques, socials i cinematogràfiques nascudes al calor dels feminismes dels anys setanta. L'edició mira especialment a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona de 1976, no com una efemèride tancada, sinó com un punt de partida per llegir conflictes actuals: el cos, la intimitat, la feina domèstica, la violència institucional o les identitats que el cinema dominant va deixar fora.
Un dels grans focus serà Barbara Hammer. La Mostra i la Filmoteca dediquen una retrospectiva a la cineasta nord-americana, figura clau del cinema experimental, feminista i queer. La seva obra va explorar el desig lésbic, la memòria, la malaltia, l'envelliment i la necessitat de construir arxius propis quan la història oficial no deixava espai per a certs cossos.
El cicle Persistències fílmiques, del 21 al 31 de maig, barrejarà obres contemporànies amb peces recuperades per crear diàlegs entre èpoques. La idea funciona bé en una mostra com aquesta: no es tracta només de descobrir estrenes, sinó d'entendre quines pel·lícules conversen amb altres, quines imatges tornen i quines preguntes segueixen sense resoldre's.
Entre les propostes destaca Crías, de Xiana do Teixeiro, que obrirà l'edició i s'endinsa en l'univers dels diaris íntims de nenes i adolescents. També apareixen pel·lícules que creuen documental i ficció, ciència ficció, memòria personal i formes experimentals, una barreja força natural en un festival que porta anys evitant les categories massa rígides.
La Mostra també sortirà de la sala tradicional. Hi haurà cinema familiar, projeccions a l'aire lliure dins de Cinema fora de lloc, sessions especials i programació a Filmin. A la tardor arribarà el segon volum del festival, amb seccions com Documentalistes llatinoamericanes, Conegudes i reconegudes i Manifestos Fílmics Feministes.
Després de més de tres dècades, la Mostra manté alguna cosa que no sempre és fàcil en un festival: una identitat reconeixible sense quedar-se quieta. La seva força no està només en mostrar cinema fet per dones, sinó en insistir que les imatges també organitzen memòria, desig i poder. I això, en una ciutat saturada de pantalles i discursos ràpids, segueix tenint força sentit.