L'energia que necessiten els pobles també es decideix des del territori

Sense energia suficient, els serveis i l'activitat econòmica d'un poble queden limitats. El risc s'assembla al d'un mòbil sense cobertura: les necessitats segueixen allà, però no es poden atendre com cal.

L'electricitat representa aproximadament una quarta part de l'energia final consumida. Aquesta proporció haurà de créixer amb l'electrificació de la mobilitat i la calefacció; la indústria també haurà d'adaptar-se.

Calcular la demanda abans d'escollir els recursos

Cada poble i comarca necessita estimar quanta energia requerirà segons els seus plans de creixement i els objectius de zero emissions per al 2050. La transició obliga a reduir emissions i abandonar progressivament els combustibles fòssils, que encara sostenen bona part del model heretat del segle XX.

Per cobrir la demanda caldrà generar energia renovable, transportar-la i distribuir-la. També serà necessari emmagatzemar-la quan convingui o importar-la. Sense aquestes peces, els serveis i les activitats econòmiques poden quedar limitats.

No n'hi ha prou amb donar per fet que les cobertes i els espais ja transformats seran suficients. Cal comparar el seu potencial amb les necessitats futures, incloses les de la mobilitat, la calefacció i la indústria.

De l'autarquia a una transició compartida

L'autarquia descriu una comunitat que intenta cobrir les seves necessitats amb recursos propis i redueix al mínim la seva dependència exterior. No equival exactament a l'autosuficiència, i l'objectiu no és tornar a aquella forma de vida. Un vell camperol explicava els equilibris que havia de fer per alimentar dues ases amb el que donava el camp: en les dècades de 1950 i 1960, aquella limitació seguia present en molts sectors i en la vida de bona part de la societat.

La industrialització, el creixement de les ciutats i del parc automobilístic, les migracions internes i les infraestructures van ajudar a deixar enrere aquell escenari. Es van estendre les xarxes elèctriques i de gas, les carreteres i el ferrocarril, juntament amb els polígons industrials i logístics. També van créixer els sistemes d'abastiment i sanejament d'aigua i la telefonia; després es van sumar internet i la intel·ligència artificial. Aquesta transformació va ampliar serveis i oportunitats, recolzada en gran mesura en energia fòssil.

Al món rural hi ha associacions que defensen la terra i la biodiversitat. Reclamen també futur per a l'agricultura, habitatge accessible i ocupació. La conversa sobre com sostenir els serveis públics arriba a altres àmbits, com l'atenció a la dependència.

Participació local i beneficis concrets

La transició pot canviar un sistema en què les grans decisions i la gestió energètica s'han concentrat en l'Administració i les companyies. Per això, cada territori ha de conèixer els seus recursos i necessitats, participar en la planificació i acordar com es reparteixen els beneficis de les inversions.

Les inquietuds pel paisatge, la biodiversitat i la vida quotidiana requereixen atenció. La ubicació i el disseny de les instal·lacions han de decidir-se millor, i cada projecte ha d'avaluar-se segons el seu impacte. La discussió necessita alternatives viables, a més d'objeccions.

Plantes renovables, línies d'evacuació i distribució, emmagatzematge i línies de molt alta tensió són algunes de les infraestructures que poden formar part del sistema. També s'han de valorar els centres de dades, les plantes de biogàs i les instal·lacions de residus. Si els pobles volen mantenir serveis, habitatge i ocupació, necessiten concretar d'on vindrà l'energia i com arribarà on es consumeix.

El PLATER ofereix una base per identificar recursos. Les seves dades requereixen avaluació contínua i millores amb criteris transparents i participació local. També cal definir les actuacions, les inversions necessàries per a la generació i les xarxes, i el repartiment de beneficis.

Planificar abans que decideixi l'urgència

Les infraestructures triguen anys a planificar-se, reunir acords i inversions, construir-se i entrar en servei. Per això, l'horitzó de zero emissions per al 2050 exigeix decisions amb antelació, juntament amb una estimació de la demanda de cada poble i comarca.

Sense planificació, continuarà la dependència del gas i el petroli i serà més difícil reduir emissions. Els territoris també poden quedar exposats a límits de la xarxa i a la falta d'energia assequible. El risc no és tornar literalment a l'autarquia rural, sinó quedar més aïllats, amb menys capacitat per atreure activitat i sostenir serveis mentre es depèn de combustibles fòssils produïts lluny.

Els plans aprovats pel Govern i el Parlament no substitueixen el treball amb cada poble i cada comarca. La transició requereix compromís institucional i ciutadà, a més de garanties perquè els territoris que reben infraestructures participin i obtinguin beneficis.