Barcelona
The Strokes converteixen el Sant Jordi en una descàrrega de calambres elèctrics
Les guitarres afilades i el baix elàstic van sostenir una nit de ritme nerviós al Sant Jordi. The Strokes van repassar cançons dels seus primers discs i del darrer treball en la seva única data espanyola de la gira mundial.
El públic va seguir dempeus durant noranta minuts en el únic concert espanyol de la gira.
Els riffs tallants i el baix saltarí van marcar el pols des dels primers compassos. Les grades del Sant Jordi van romandre dempeus de principi a fi, mentre el públic es tornava a trobar amb una banda que, més de vint anys després d'irrompre, encara sap provocar calambres elèctrics.
Van ser noranta minuts de rock veloç i una sala plena des que les entrades van sortir a la venda.
Un grup veterà que encara sona urgent
Al recinte hi havia qui tenia vint anys quan The Strokes van irrompre i molts que aleshores rondaven els quinze. Els menys eren de l'edat de Julian Casablancas, que s'acosta als cinquanta, com els seus companys. La banda portava sis anys sense disc i aquesta era la única data espanyola de la seva gira mundial.
Nick Valensi no participa en la gira. A la guitarra el va substituir Steve Schiltz, eficaç i proper al grup. L'escenari, fosc i banyat en rojos i lilàs, gairebé deixava distingir els rostres. Casablancas va mantenir les ulleres de sol i una gabardina negra llarga; les patilles blanques asomaven sota elles. La seva veu va sonar desganada, a estones apàtica i difuminada pel autotune.
Nikolai Fraiture sí que es va deixar veure amb una sudadera taronja. Va recolzar el baix en el suport de llums i va conversar amb el públic, mentre Casablancas deambulava pel escenari i mastegava comentaris. Els altres exprimien els seus instruments.
Un repertori que canvia de lloc
El muntatge sobri no lligava efectes a les cançons i permetia moure els temes de lloc cada nit. El grup sol repetir l'inici en dos concerts seguits; a Barcelona va obrir amb Tyrants Of The Mellow Moon. L'incendi va agafar força amb Reptilia, i les guitarres es van perseguir durant la resta del concert com el Coyote i Correcaminos o el Team Rocket i Pikachu.
Hard To Explain va enterrar la veu sota les guitarres. Dine N’Dash, segon tema del nou disc, va portar la nit cap al post-punk, i en Soma Casablancas va baixar el registre. Lonely In The Future va jugar amb l'autotune fins que es va sentir un «Hola, moltes gràcies», ja sense aquest efecte. La pista va respondre a The Adults Are Talking; el baix avançava amb aire de persecució de James Bond.
Heart In A Cage va sostenir l'entusiasme amb un punteig insistent. El garatge rock corria a tota velocitat: sis cançons van arribar del primer disc i cinc de l'últim. Entre aquestes va sonar Going Shopping, una crítica al consum amb so de compra fàcil, com el xiclet al costat de la caixa del súper.
El Sant Jordi va demanar més
Més tard, el baixista va demanar soroll amb gestos de hiphopero i Someday ho va posar. Last Nite va afegir la seva ànima negra a lo Tamla. Els mòbils encesos van reclamar els bisos i New York City Cops va obrir aquella tanda. El Sant Jordi estava «enrampada» i Casablancas es va desgañitar.
Threat Of A Joy va fer brillar la melodia entre guitarres tallants. Ode To The Mets va deixar un taral·leig melancòlic abans que el grup tornés a camerinos. Per al tancament va tornar amb Selfless; algunes parelles es van mirar somrient durant la balada. El concert va acabar després de noranta minuts, vint-i-cinc anys després d'aquella revolució.
