La Modelo ressona amb un homenatge musical als seus presos
La Modelo ha tornat a demostrar que alguns espais de Barcelona no es visiten només amb la mirada. L'antiga presó va acollir una acció musical del Grec que va convertir galeries, cel·les, barrots i passadissos en part d'una experiència sonora marcada per la memòria, la tensió i la bellesa.
La violinista Asia va situar el concert en un lloc carregat d'història per rendir homenatge als presos del tardofranquisme. La peça mirava directament a 1973, quan Pere Portabella i Carles Santos van estar detinguts a La Modelo i Santos va arribar a interpretar Bach en un piano desafinat dins d'aquell entorn d'ensenyament.
Aquest gest serveix com a punt de partida per a una proposta que no busca reproduir el passat, sinó fer-lo ressonar d'una altra manera. Asia recull la memòria d'aquell Bach imperfecte i la porta cap a un llenguatge contemporani, físic i experimental, on el so sembla sortir tant dels músics com de l'edifici mateix.
El públic, situat al panòptic, va assistir a una transformació progressiva de l'espai. Un percussionista recorria les galeries colpejant portes, barrots i parets, creant un ritme sec i irregular que recordava que La Modelo no és un escenari neutre, sinó un lloc travessat per vides, vigilància i tancament.
En una de les galeries, vuit tubistes amb bombins vermells i la pròpia Asia, vestida de blanc i vermell, componien una imatge de forta càrrega visual. El diàleg entre el violí i les tubes omplia la presó de sons greus, aguts i vibracions que es filtraven per les cel·les obertes.
L'arquitectura funcionava gairebé com un instrument més. Els passadissos allargaven les notes, les portes retornaven cops metàl·lics i les cel·les modificaven la percepció del so. L'experiència obligava a escoltar l'edifici des de dins, com si els seus murs encara guardessin ecos pendents.
La peça, dividida en set moviments i amb una durada propera a una hora, va barrejar homenatge, performance i recorregut sensorial. Les octavilles caient des de dalt i els cossos tombats a terra per captar millor les ressonàncies reforçaven la idea d'una obra pensada per ocupar l'espai sencer.
La nit deixa una imatge poderosa de la nova vida cultural de La Modelo. On abans hi va haver tancament, ara hi ha memòria activa; on una vegada va sonar Bach en condicions precàries, avui ressona una música que no busca suavitzar el passat, sinó mirar-lo de front i recordar a Barcelona que els seus edificis també tenen veu.