La Fundació Joan Miró obre al públic el històric Jardí dels Xiprers a Montjuïc

Barcelona acaba de recuperar un d'aquests llocs que semblaven fora del recorregut habitual fins i tot per a qui coneix bé Montjuïc. La Fundació Joan Miró ha incorporat al públic el històric Jardí dels Xiprers dins de la nova ordenació de la seva col·lecció, una obertura que permet ampliar la visita a l'exterior i reforça el diàleg entre art, arquitectura i natura.

La notícia té interès perquè no es tracta simplement de sumar un altre espai verd a la muntanya. El rellevant és que aquest jardí, situat a l'extrem oest de la Fundació, amb entrada directa des del carrer i connexió amb les sales temporals, passa a formar part visible de l'experiència del visitant. La pròpia institució ho presenta com un espai independent del recorregut interior del museu, amb una ubicació singular dins del conjunt de Montjuïc.

Hi ha a més una dimensió històrica clara. La fitxa oficial de la Fundació atribueix el disseny del jardí a J.C.N. Forestier i subratlla la seva integració en el Parc de Montjuïc. No és un racó nou ni una intervenció efímera, sinó un espai ja existent que ara guanya protagonisme dins del relat del museu.

L'obertura arriba lligada a una reorganització més àmplia. En la seva presentació oficial, la Fundació explica que la nova lectura de la col·lecció proposa una experiència més vivencial i democratitzadora, basada en els processos de treball de Joan Miró. En aquest context, el Jardí dels Xiprers no funciona com un afegit decoratiu, sinó com una extensió del museu cap a l'exterior.

Aquest canvi encaixa també amb la programació del 50è aniversari de la institució. Al juny de 2025, la Fundació ja havia anunciat que en aquesta nova etapa reobriria el Jardí dels Xiprers i presentaria una nova ordenació de la col·lecció, amb la idea d'oferir una experiència renovada i fidel al projecte original de Miró i Sert. Un dels elements que més reforcen l'interès de l'obertura és la presència de l'escultura Dona (1970) de Joan Miró.

Escultura Dona (1970) de Joan Miró

Aquí és on la notícia guanya força per al lector general. La visita deixa de ser només a les sales i s'obre a un espai exterior amb identitat pròpia. La imatge és poderosa: una escultura de Miró en un jardí històric de xiprers, dins d'un dels edificis culturals més reconeixibles de Barcelona, a la pendent de Montjuïc. No cal exagerar el descobriment per entendre l'atractiu. És, senzillament, una forma nova de visitar la Fundació.

Les dades pràctiques també ajuden a situar l'abast del lloc. La fitxa oficial del jardí assenyala una superfície de 240 m², un aforament de 260 persones, amb 150 assegudes, i un horari d'ús de 9:00 a 24:00. Són xifres que mostren que no estem davant d'un simple pati residual, sinó davant d'un espai amb entitat suficient per assumir un paper real dins de la vida del museu.

Hi ha, a més, un matís important: la reobertura no significa que el jardí no hagués existit per res en la vida de la Fundació, sinó que ara entra de ple en l'experiència pública de la col·lecció.

Això canvia força la percepció del lloc. En una ciutat com Barcelona, on bona part dels espais culturals semblen ja cartografiats al mil·límetre, segueix tenint força la idea de poder entrar en un lloc que fins ara no formava part de la visita normal. I més encara quan aquest lloc no està a la perifèria del relat, sinó en ple ecosistema Miró, dins de Montjuïc. Aquesta lectura és una inferència editorial basada en l'obertura oficial del jardí al públic i en la seva incorporació al nou recorregut.

També hi ha una coherència simbòlica en el gest. La nova ordenació de la col·lecció insisteix a sortir de l'esquema purament cronològic per apropar-se millor al pensament creatiu de l'artista. Obrir un jardí històric, treure l'experiència a l'exterior i col·locar-hi una escultura de Miró no sembla una operació secundària, sinó una manera molt concreta de traduir aquesta idea museogràfica a l'espai físic. Això és una interpretació editorial sustentada en la descripció oficial del nou projecte curatorial.

Per al visitant, el resultat és fàcil d'entendre. Qui torni ara a la Fundació Joan Miró no trobarà només una reordenació interior, sinó també la possibilitat d'assomarse a un jardí que fins ara quedava fora del mapa habitual de la visita. En temps de grans exposicions temporals i novetats fugaces, no és poca cosa que una de les obertures culturals més suggerents de març a Barcelona consista precisament en això: poder entrar per fi en un lloc al qual abans gairebé no s'arribava.