La Clota: el barri secret de Barcelona on la ciutat s'atura

Descobreix La Clota, el racó més petit i rural de Barcelona. Només 600 veïns i cases baixes resisteixen la pressió urbanística. Un únic bar i jardins propis. La modernització avança, però l'essència de poble continua intacta. Fins quan més?

La Clota, situada entre la Vall d’Hebron, Horta i el Carmel, és el barri més petit de Barcelona. Apenas 18 hectàrees i uns 600 habitants el converteixen en un enclavament únic, on les cases baixes i els jardins privats contrasten amb els blocs d'habitatges del districte d'Horta-Guinardó. Molts barcelonins desconeixen la seva existència i fins i tot alguns agents municipals es perden pels seus carrers.

Durant dècades, els veïns de La Clota han frenat l'especulació immobiliària. A diferència d'altres barris, aquí la comunitat ha lluitat per mantenir baixos els coeficients d'edificabilitat. L'Ajuntament es va sorprendre en veure que els residents preferien conservar el seu entorn abans que construir més habitatges. En el passat, la catalogació d'una part del sòl com a zona verda va amenaçar la continuïtat de moltes cases, però la pressió veïnal va aconseguir revertir la situació i assegurar un pla urbanístic que respecta la identitat del barri.

La modernització ha arribat tard i a comptagotes. L'alcantarillatge públic es va instal·lar fa només cinc o sis anys; abans, els propis veïns s'encarregaven d'aquestes infraestructures. Les grans obres de les Olimpíades de 1992 gairebé no van afectar la zona, excepte la canalització de l'antiga riera que causava inundacions. Les noves vies, com el carrer Lisboa i l'avinguda Estatut, han aïllat encara més La Clota, que roman encotillada entre desnivells i barreres físiques. L'organització veïnal continua sent clau per reclamar millores i serveis a l'Ajuntament.

Actualment, La Clota es divideix en dues realitats: la part antiga, amb casetes i horts, i la zona de nova reordenació, on s'aixequen blocs moderns. La convivència és bona, tot i que l'estructura urbana dificulta la integració entre ambdues àrees. Els veïns insisteixen en la necessitat d'un parc que serveixi de punt de trobada i cohesió, mentre que la identitat rural continua molt present. Molts encara parlen de “baixar a Barcelona”, com si visquessin en un poble apart.

El únic bar del barri, El Raconet de la Clota, s'ha convertit en el centre social. La seva propietària recorda com, durant la pandèmia, el barri va rebre una allau de visitants que buscaven tranquil·litat i natura. Molts d'ells s'han convertit en clients habituals, atrets pel ambient de poble en plena ciutat.

La tranquil·litat, la vegetació i el fort sentiment de comunitat expliquen l'arrelament dels veïns. Alguns asseguren que no canviarien la seva casa ni per una oferta milionària, ja que pocs poden presumir de tenir jardí o hort a Barcelona. Els serveis bàsics estan a prop, però la connexió amb el Carmel i el manteniment d'algunes zones segueixen sent assignatures pendents. La modernització avança, però els residents desitgen que el nucli de La Clota conservi la seva essència romàntica i rural.