Barcelona
Només una de cada quatre persones directives en l'esport és dona
L'esport català continua tenint una assignatura pendent fora del terreny de joc: qui pren les decisions. Només una de cada quatre persones en càrrecs directius esportius és dona, una xifra que mostra fins a quin punt la igualtat avança molt més a poc a poc quan es parla de poder, gestió i presidències.
La bretxa es fa encara més evident als clubs. Les dones ocupen només l'11% de les presidències i el 17% de les vicepresidències, uns percentatges que reflecteixen una realitat coneguda per moltes esportistes, entrenadores i gestores: participar en l'esport no significa necessàriament poder dirigir-lo.
El problema no és només numèric. Quan les dones queden fora dels espais de decisió, també es redueixen les possibilitats d'impulsar polítiques més inclusives, millorar condicions, revisar prioritats i atendre necessitats que durant anys han quedat en segon pla.
Amanda Gutiérrez, fundadora i presidenta honorífica de FUTPRO, i Maria Teixidor, primera dona secretària general de la junta directiva del Barça i actual vicepresidenta d'ONU Dones Espanya, han analitzat aquesta realitat en Fase estàtica. Ambdues coneixen de prop el que significa obrir camí en estructures on la presència femenina encara és minoritària.
Les dues coincideixen que els obstacles no desapareixen només amb talent o experiència. Els estereotips de gènere, la manca de referents, les xarxes de poder tradicionalment masculines i la menor visibilitat de les dones en càrrecs de responsabilitat continuen funcionant com a barreres difícils de trencar.
També assenyalen la importància d'acompanyar les noves generacions. No n'hi ha prou amb dir que les dones poden arribar: fan falta formació, oportunitats reals, espais de confiança i estructures que no penalitzin aquells que intenten ocupar llocs on abans gairebé mai se les esperava.
La manca de dones en la direcció esportiva té un impacte directe en les joves que miren cap amunt. Si no veuen presidentes, vicepresidentes, directores o negociadores, el missatge que reben és clar: l'esport pot ser seu a la pista, però no necessàriament als despatxos.
FUTPRO s'ha convertit en un dels exemples d'aquest canvi. Nascut com el primer sindicat exclusiu de futbolistes professionals a Espanya, ha donat veu a les jugadores en negociacions laborals i ha ajudat a col·locar els seus drets al centre del debat públic.
El repte ara és que aquesta presència no sigui excepcional. Que una dona dirigeixi, negociï o presideixi no hauria de ser una notícia rara, sinó una part normal del funcionament esportiu. Per això, la igualtat ha de deixar de ser un discurs de campanya i entrar als estatuts, als processos d'elecció i a la cultura diària de clubs i federacions.
La pregunta ja no és si les dones estan preparades per liderar l'esport. Ho estan des de fa temps. La qüestió és quant més tardaran les estructures esportives a obrir de veritat les seves portes i repartir el poder d'una manera que s'assembli més a la societat que diuen representar.