Barcelona
Barcelona tanca el Congrés Mundial d'Arquitectes amb un missatge clar sobre habitatge
Barcelona ha tancat el Congrés Mundial d'Arquitectes amb un missatge que va molt més enllà dels edificis. La declaració final de l'encontre ha posat el dret a l'habitatge al centre del debat i ha recordat que l'arquitectura té conseqüències directes sobre la vida quotidiana, el clima i la forma en què s'habiten les ciutats.
Durant quatre dies, més de 10.000 professionals han participat en debats, sessions i trobades que han reunit desenes de milers d'assistents. El congrés ha convertit Barcelona en capital internacional de l'arquitectura, però també en escenari d'una conversa urgent sobre desigualtat, emergència climàtica i responsabilitat urbana.
El manifest final va ser breu, però contundent. Els arquitectes van defensar que el dret a l'habitatge “no és negociable” i que la qualitat i la bellesa en els espais construïts no poden ser tractades com a privilegis reservats a uns pocs. La ciutat, en aquesta lectura, no ha de ser dissenyada només per ser rendible o fotografiable, sinó per ser habitable.
La declaració també va llançar una advertència ambiental. Cada decisió local, cada obra i cada acte de construcció tenen conseqüències que van més enllà de les seves pròpies parets. En un context de crisi climàtica, els professionals van reclamar més honestedat sobre l'impacte real de construir, demolar, rehabilitar o transformar el territori.
Un altre dels missatges més destacats va ser la necessitat d'abandonar una mirada exclusivament antropocèntrica. El congrés va defensar que l'arquitectura ha de pensar també en els altres habitants del planeta, no només en els humans, i assumir que l'entorn construït forma part d'un ecosistema més ampli.
La presidenta del CSCAE, Marta Vall-llossera, va ser l'encarregada de llegir la declaració final. La seva intervenció va condensar bona part de les preocupacions que han travessat l'encontre: habitatge, empremta ambiental, justícia social, bellesa, responsabilitat professional i futur urbà.
Regina Gonthier, presidenta de la Unió Internacional d'Arquitectes, va destacar el caràcter excepcional del congrés i el treball dels sis joves comissaris que han donat forma al programa. La cita va apostar per debats, sessions compartides i converses obertes més que per una successió clàssica de conferències individuals.
Joan Busquets, president honorífic del congrés, va recordar l'edició de 1996, quan Barcelona va acollir per primera vegada aquesta cita internacional. Trenta anys després, els reptes han canviat d'escala: l'habitatge, l'aigua, el clima i les desigualtats urbanes ja no poden ser llegits com a problemes aïllats.
L'alcalde Jaume Collboni va celebrar que Barcelona hagi estat la primera ciutat en acollir dues vegades el Congrés Mundial d'Arquitectes. Per a l'Ajuntament, la cita encaixa amb el paper de la ciutat com a Capital Mundial de l'Arquitectura 2026 i amb la seva voluntat d'influir en el debat urbà internacional.
El tancament va incloure el traspàs simbòlic del testimoni a Pekín, que acollirà la pròxima edició d'aquí a tres anys. Aquest relleu va deixar una imatge clara: les discussions obertes a Barcelona seguiran viatjant, perquè els problemes que afronta l'arquitectura són compartits per ciutats de tot el món.
La importància del congrés està en que no es va quedar només en formes, materials o grans noms. Va parlar d'habitatge assequible, de barris habitables, de recursos naturals, de bellesa quotidiana i de responsabilitat pública i privada. Temes que afecten tant a professionals com a qualsevol veí que paga un lloguer, creua una plaça sense ombra o viu en un edifici mal aïllat.
Barcelona ha utilitzat aquests dies la seva condició de laboratori urbà per mirar cap a fora, però també cap a dins. La ciutat coneix de prop la pressió sobre l'habitatge, el turisme, la transformació de l'espai públic i els efectes de la calor extrema. Per això, el missatge final del congrés no sona llunyà: aterra directament als seus carrers.
La declaració no resoldrà per si sola la crisi d'habitatge ni l'empremta ambiental de la construcció. Però deixa una exigència difícil d'ignorar: l'arquitectura no pot limitar-se a produir icones. Ha de respondre a com es viu, qui pot quedar-se a la ciutat i quin cost té cada decisió sobre el territori.
El Congrés Mundial d'Arquitectes se'n va de Barcelona amb una frase que resumeix el fons del debat: no es tracta només de què es dissenya, sinó de quin món es construeix. I aquesta pregunta ja no pertany només als arquitectes.