Barcelona
7 d'abril: què se celebra avui
Hi ha dates que semblen escrites amb tinta doble: una ens recorda com és de fràgil la vida; l'altra, com és d'urgent cuidar-la. El 7 d'abril reuneix aquesta tensió: d'una banda, la salut com a dret i com a tasca quotidiana; de l'altra, la memòria com a brúixola moral.
Dia Mundial de la Salut
El 7 d'abril se celebra el Dia Mundial de la Salut, una efemèride lligada al naixement de l'Organització Mundial de la Salut: la seva constitució va ser signada el 22 de juliol de 1946 i va entrar en vigor el 1948. A partir de 1950, la data va quedar marcada per recordar-nos una idea essencial, gairebé senzilla i per això mateix revolucionària: la salut no hauria de dependre del lloc on neixes, del teu salari ni de la teva sort, sinó ser un dret real, accessible i digne.
Cada any, l'OMS proposa un enfocament per ordenar la conversa global. El 2025, el lema és «Començaments saludables, futurs esperançadors», una campanya centrada en la salut de les mares i els nadons: el punt de partida de les famílies i, en conseqüència, de comunitats més fortes. No és un tema «només mèdic»: parla d'acompanyament, de prevenció, d'informació fiable, de parts segurs i de cures que continuen quan s'apaguen els llums de la sala de parts i comença la vida quotidiana.
En aquest mapa entra la Cobertura Sanitària Universal, el principi que totes les persones han d'accedir a serveis essencials quan els necessitin, sense que això les empenti a la ruïna. No obstant això, la realitat continua sent àspra: milions encara escullen entre tractar-se o pagar el menjar, entre un diagnòstic a temps o el silenci. Per això aquest dia no es queda en el símbol: ens convida a mirar la salut com un pacte social, una xarxa que es teixeix amb polítiques públiques, amb educació i també amb petits hàbits que sostenen el cos i la ment.
Dia Internacional de Reflexió sobre el Genocidi comès a Ruanda
El 7 d'abril també és una data de memòria. Des del 2003, l'ONU impulsa el Dia Internacional de Reflexió sobre el Genocidi comès a Ruanda, per rendir homenatge a les víctimes i acompanyar —amb respecte i responsabilitat— a qui va sobreviure. Recordar, aquí, no és quedar-se en el passat: és vigilar el present, reconèixer les senyals de l'odi i comprendre com de ràpid es degrada una societat quan la deshumanització esdevé costum.
El genocidi va començar el 7 d'abril de 1994 i va deixar un saldo d'al voltant de 800.000 víctimes en només cent dies, una ferida que encara travessa biografies i generacions. La tragèdia no va ser un «llamp inevitable»: va ser el resultat de discursos, decisions i complicitats. Per això aquesta efemèride existeix: per insistir que la violència massiva no neix del no-res, i que la prevenció comença molt abans, a l'escola, als mitjans, en la política, en la manera com parlem de l'altre.
Amb el temps, també va arribar la recerca de justícia: el Consell de Seguretat de l'ONU va crear el 1994 un tribunal internacional per jutjar els responsables i documentar els crims. Però la justícia, per si sola, no retorna el que s'ha perdut; només obre un camí possible per a la reconstrucció. El 2024 es va commemorar el 30è aniversari, i la xifra rodona no alleuja res: només subratlla l'obligació de mantenir viva la memòria perquè el «mai més» sigui alguna cosa més que una frase.
