Barcelona
El ‘homoturista’ conquista Barcelona: viatjar per descansar i acabar esgotat
Viatjar per descansar i tornar necessitant unes altres vacances. La contradicció resulta familiar per a molts visitants de Barcelona: jornades de quilòmetres a peu, reserves encadenades, cues, compres i una llista de llocs que sembla obligatori completar abans de tornar a casa.
De aquí sorgeix la figura irònica del homoturista: el viatger contemporani que escapa de la seva rutina per sotmetre's durant uns dies a una altra encara més intensa. Canvia el despertador de la feina per una entrada amb hora en un monument i el trajecte a l'oficina per una carrera entre barris per arribar a temps a la següent reserva.
Barcelona ofereix l'escenari perfecte per a aquest comportament. Sagrada Família pel matí, passeig pel Gòtic, dinar reservat, compres, Park Güell, posta de sol i sopar en un altre punt de la ciutat. Tot cap en una pantalla i sembla estar a l'abast de la mà, però intentar abastar-ho pot convertir les vacances en una agenda tan exigent com la que es volia deixar enrere.
També hi ha el consum. El visitant es desplaça centenars o milers de quilòmetres per acabar entrant en cadenes comercials que existeixen en moltes altres ciutats, comprar records fabricats en sèrie o pagar més per menjar en determinats eixos turístics. La recerca d'alguna cosa extraordinària conviu així amb experiències sorprenentment semblants a les de qualsevol gran capital.
En aquesta caricatura apareix també el homosapienslistin: qui coneix perfectament els impulsos del visitant i construeix al voltant d'ells un negoci. Restaurants, records, experiències ràpides i reclams prometen autenticitat, exclusivitat o una fotografia imprescindible. El turista teme perdre's alguna cosa i el mercat s'encarrega de recordar-li constantment tot el que encara no ha fet.
Les xarxes socials han afegit pressió a aquesta carrera. Ja no n'hi ha prou amb viatjar: sembla necessari demostrar que s'ha aprofitat el viatge. El descans pot quedar relegat davant l'acumulació de llocs, plats, fotografies i activitats que després serviran per reconstruir unes vacances aparentment perfectes.
El problema no és visitar Barcelona ni voler conèixer-la intensament. La paradoxa apareix quan el viatge deixa de respondre al plaer i comença a funcionar com una obligació: veure el imprescindible, provar el recomanat, comprar el típic i omplir cada forat perquè romandre una tarda sense fer res sembla una oportunitat desaprofitada.
Potser per això una de les experiències més difícils de trobar en una ciutat amb una oferta gairebé infinita sigui precisament no fer res. Seure en una plaça, allargar un cafè o renunciar a la següent parada pot acabar sent el gest més estrany del homoturista: recordar que havia viatjat, almenys en teoria, per descansar.
