Quatre festes bolivianes mostren com es viu la reciprocitat a Barcelona

A Alasita, una casa cap a la palma de la mà i es compra perquè algun dia creixi. La miniatura es paga amb diners reals, es consagra i es porta a casa: el desig comença a prendre forma.

Aquest gest resumeix l'ayni, una paraula quechua i aimara traduïda sovint com "reciprocitat", encara que es queda curta. No és tornar un favor i tancar comptes: és una relació que segueix oberta, en la qual es dóna, es rep i es torna a donar. També uneix les persones amb la terra, amb qui van viure abans i amb el sagrat.

El vincle apareix en quatre celebracions de la comunitat boliviana recollides per un fotoreportatge de Revista Vecïns: Alasita, la k’oa, Wiñay Pacha —Tots Sants— i Tata Maica. La revista fotogràfica independent i autogestionada dedica el seu segon número a la identitat i la cultura de les comunitats migrants. La seva campanya de micromecenatge a Verkami està oberta fins al 29 de novembre.

La música també necessita dues respiracions

En tres de les quatre festes, l'autora va seguir a Pukaj Wayra, una banda de música tradicional. A Bolívia, la música i la dansa acompanyen les celebracions; Pukaj Wayra toca sikuri, música de vent que sona sobretot amb flautes de canya. Sota aquest nom conviuen tradicions regionals com els kantus de Charazani, el jach’a sikuri i les jach’a lakitas d’Ilabaya.

A cada trobada arriben músics bolivians que viuen a Alemanya, França, Itàlia o Suïssa. Alguns porten més de trenta-quatre anys fora del seu país i segueixen lligats a les seves tradicions.

El siku es reparteix en dues files complementàries, ira i arka, amb les notes alternades. Cada grup toca una d'elles; la melodia apareix quan s'enllacen ambdues respiracions. L'ayni, convertit en so.

Alasita i l'abundància en miniatura

La gran Fira de l’Alasita comença a La Paz cada 24 de gener al migdia. A Barcelona, la comunitat boliviana la celebra al voltant d'aquesta data a les Cotxeres de Sants. Entre l'olor d'encens i fregits, les taules despleguen bitllets de la mida d'un segell, pisos que caben en una mà i petits cotxes. També hi ha títols universitaris, passaports i sacs diminuts d'arròs.

El nom es relaciona amb el verb aimara alasitha, "comprar", encara que moltes persones prefereixen traduir-lo com "cómprame". La miniatura és una illa: no representa simplement el que es desitja, sinó que ho conté en potència, com una llavor. Es guarda la casita perquè creixi una casa.

Al centre hi ha l'Ekeko, un homecillo bigotut amb gorro de llana i carregat de sacs, pans, bitllets i olles. Se l'associa amb l'abundància i la fertilitat. Qui el té a casa el tracta com un rei i li encén cada dia un cigarreta per tenir-lo content.

Una dona va explicar a la festa que l'Ekeko li havia donat tot el que va demanar, incloent la casa i el cotxe. Quan va deixar de cuidar-lo, segons el seu relat, ho va perdre tot. L'abundància també exigeix atenció.

De tant en tant s'obre un passadís i apareixen els yatiris, el nom dels quals s'associa amb l'aimara yatiña, "saber". Consagren les miniatures amb alcohol i fum d'encens; qui participa aixeca cases i cotxes per sobre del cap perquè els arribi el fum.

La k’oa alimenta la Pachamama

En bona part dels Andes es diu que a l'agost la Pachamama obre la boca. Acaba l'estació seca i es prepara la sembra: la terra té gana. Abans de demanar-li alguna cosa, cal alimentar-la i demanar permís per sembrar. La celebració retratada va tenir lloc el 2025 a l'Hospitalet de Llobregat; a Bolívia, l'ofrena pot preparar-se en un turó, un pati, una casa o un negoci.

La k’oa, també anomenada q’oa, és primer una planta aromàtica de l'altiplà que es crema per sahumar i que dóna nom a la cerimònia. Sobre el sòl es prepara una taula amb herbes, resines i llana de colors. S'hi afegeixen fulles de coca, greix de llama, fruita i dolços.

Les petites figures de sucre representen allò que s'agraeix o es demana: salut, treball, protecció i prosperitat. En encendre el foc, el fum envolta qui espera al voltant. Sonen els sikus; algunes agrupacions havien viatjat des d'altres ciutats europees només per tocar juntes.

Altares per qui tornen i promeses al Tata

A Bolívia, Tots Sants comença l'1 de novembre al migdia. La tradició diu que aleshores arriben els ajayus, les "animetes" dels qui han mort, i es queden fins al migdia del dia següent. La família disposa de vint-i-quatre hores per atendre aquesta visita, que ve d'un viatge molt llarg.

A Barcelona, l'autora va acompanyar dues trobades: una a Casa Paqarina i una altra al restaurant Cochabambino. Allí sonaven els pinkillos, flautes que a l'altiplà acompanyen l'arribada de les ànimes. Per rebre-les s'aixeca un altar: en aimara, apxata, "el superposat", relacionat amb afegir i donar en reciprocitat; en quechua, mast’aku, pel drap on s'ordenen les ofrenes.

Moltes taules tenen tres nivells que representen els mons andins: el de dalt, el que habitem i el de baix. Sobre elles es col·loca la foto de la persona difunta i els seus plats o begudes preferits. També hi ha flors, fruita i fulles de coca. Les canyes de sucre serveixen de bastó per a l'ànima cansada; les cebes florides guarden aigua per al viatge, mentre que la retama groga impedeix el pas a allò que no ha de entrar.

El pa ocupa un lloc destacat i s'interpreta abans de menjar-lo. Hi ha escales per moure's entre els mons i cavallets per portar l'equipatge. Les t’anta wawas, pans amb forma de criatura embolicada i una carona de guix pintada, poden representar qui s'ha anat. A Casa Paqarina es va organitzar un taller per aprendre a preparar-les.

La dimensió internacional d'aquestes xarxes també es reconeix en una altra trobada multicultural celebrada a Barcelona, que va reunir persones de 120 països.

Cada 6 d'octubre, milers de persones fan cua a La Calera, una comunitat de Yotala situada a uns trenta quilòmetres de Sucre, per arribar als peus del Senyor de Maica. És un Crist crucificat de fusta i estuc, amb la bandera boliviana creuada sobre el pit i un pollerín, una faldilla que es canvia cada any. Gairebé ningú no el diu Senyor: li diuen Tata, "pare" en quechua i aimara.

Una llegenda explica que els seus antics fidels de Potosí el van descuidar i una riuada el va arrossegar fins a deixar-lo encallat al costat del riu, a la finca de Maica. La festa està reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de l'Estat Plurinacional de Bolívia.

A Sitges, la celebració va reunir bolivians arribats de diferents punts d'Espanya. A La Calera ocorre el viatge invers: cada octubre, els dansarins de Tarabuco esperen els seus paisans que tornen d'Argentina, Xile, Brasil o Espanya per ballar en honor del Tata.

En la dansa apareixen el diable i l'àngel, antics adversaris de la diablada, juntament amb els lleons i una castració fingida que va fer riure el públic. Són figures dels thanta morenos, una dansa de Chuquisaca el nom de la qual ja apunta al to burlesc: thanta significa en quechua "vell", "gastat" o "andrajós". La proposta barreja música, dansa i teatre.

També es cuina mondongo, carn de porc estofada amb ají colorado i servida amb mote —blat de moro blanc pelat— i patata, el menjar dels dies grans a Sucre. Els cotxes s'adornaven amb aguayos, plata, peluixos i imatges. La plata mostra l'abundància davant del sant perquè segueixi arribant: allò que al gener es va comprar en miniatura a Alasita apareix a l'octubre a mida real, cobert d'aguayos.

El reportatge agraeix la col·laboració de Casa Paqarina, Restaurant Cochabambino, Comunitat Pukaj Wayra Barcelona, Warmis Sisarinas i totes les persones que van obrir la porta a la càmera. La sèrie completa forma part de Revista Vecïns 02.